Tu, què vols ser quan siguis gran?

Qui no recorda la pregunta que ens feien de petits: “Tu, què vols ser quan siguis gran?” Segurament moltes de les nostres respostes del que volíem ser no s’han ajustat al que realment hem sigut o som.

Treballar del que ens agrada és una gran sort. I tots sabem que ara hi ha un percentatge molt elevat d’aturats i molta temporalitat en els contractes de treball. Això ha provocat una gran desmotivació a qui busca feina i no en troba. Comptar amb una autoestima alta i, si convé, amb el suport d’un tècnic/a orientador que ens animi a fer una recerca activa de feina i que ens assessori, és un motiu per no llançar la tovallola i per no acceptar una feina que no omplirà les expectatives i ens acabarà avorrint i desmotivant. També és cert que totes les feines a la llarga i quan ja es dominen provoquen un cansament per no aprendre coses noves i fer sempre el mateix.

És evident que si poguéssim triar la feina tots buscaríem aquella que estigués relacionada amb el que ens agrada i que s’adaptés als nostres valors (justícia, seguretat, reconeixement social,...). Si no es pot triar s’ha de veure si més endavant pot haver-hi possibilitats d’inserció i la preparació per quan arribi el moment és necessària. Un aspecte molt important i que vull remarcar és la tolerància de les persones a la frustració perquè si és alta, ens ajudarà a no decaure si ens troben amb entrebancs en aquest llarg camí de la recerca de feina.

Si es disposen de pocs recursos econòmics i s’és conscient de la poca oferta de feina i la molta demanda que hi ha, aquí la “carrera” serà trobar una feina per poder treballar i subsistir sense cap altra motivació, al menys a curt termini, que cobrar a finals de mes. Potser els més qualificats podran esperar fins que trobin l’oportunitat de treball, però si passa molt de temps tots acabem acceptant una feina d’inferior categoria per tornar a entrar al mercat de treball. Sabem que buscar feina té costos i, per a mi, el cost més important és el desgast emocional que comporta el fet de buscar i de no trobar.

La gent es forma en aquells sectors on hi ha més oferta de feina i potser en molts casos no és una elecció vocacional, sinó triada en funció de la possibilitat d’ocupar-se. Segurament després, si veuen que no els agrada la feina, acabaran fent un canvi i es centraran en allò que els ompli. En el fons del que es tracta és d’estar a gust amb el que es fa i de tenir un entorn laboral favorable. El més important és saber què ens agrada, on tenim l’experiència, què hem de fer per poder dedicar-nos a la professió que volem i començar a preparar-nos pel canvi, si decidim fer-lo.

Una actitud oberta a millorar és un bon inici per veure què cal fer per aconseguir el que volem.

Us penjo un Vídeocurrículum interactiu: